home page




Da Montalbano a Montalbán

Mi sono sempre rifiutato di scrivere della mia amicizia con Manuel Vazquez Montalban per una semplice ragione: mi sembrava di non esserne capace, di non riuscire a trovare le parole. Ed è esattamente quello che mi succede, mentre mi sforzo di mettere a fuoco alcune parole e lo faccio solo, per disgrazia in maniera superficiale e senza ripulitura, come compenso per essere stato obbligato da motivi di salute a non poter essere presente a questo incontro, che vuole essere un omaggio al grande scrittore scomparso e al quale desideravo tanto essere presente.
Complessivamente, con Vazquez Montalban ci siamo visti tre volte a Roma, una a Barcellona, una a Bologna, una a Mantova, una a Brescia: sette volte in tutto, forse ne ho dimenticata qualcuna, ma certamente non più di dieci.
Troppo poche le occasioni perché nascesse e si cementasse un'amicizia? Non è questo il caso. In qualche intervista, prima di conoscerlo personalmente, avevo riconosciuto di avere «un debito» con lui o, per dirla meglio, che ero riuscito a risolvere i problemi di struttura de “Il birraio di Preston” a partire dalla lettura de “Il pianista” e che, per questo, come prova di gratitudine, avevo battezzato il mio personaggio, che sarebbe diventato il più conosciuto, con il suo cognome, Montalbano, che, d’altra parte, è molto comune in Sicilia. Ma avevo letto e mi erano piaciuti gli altri suoi romanzi pubblicati fino ad allora in Italia e sapevo della stima che Leonardo Sciascia nutriva per lui. Non ricordo in che anno, in occasione del Festival di letteratura di Mantova, mi invitarono per un’intervista-colloquio con Vazquez Montalban.
L’incontro doveva avere luogo nel mese di settembre, ma ai primi di luglio mi chiamò Massimo D’Alema per comunicarmi che aveva pensato di organizzare un colloquio tra Manuel e me al festival nazionale dell’Unità, al quale lui avrebbe partecipato come moderatore. Ma fu a Mantova dove arrivammo a conoscerci veramente, in pochi giorni. È lì nacque la nostra amicizia.
Era un’amicizia che posso qualificare come siciliana. Cercherò di spiegarmi meglio. L’amicizia siciliana è un’arte difficile, fatta più di silenzi che di parole, che si compiace di sapere che l’amico ti è vicino, ti intuisce, sa darti una cosa ancor prima che tu la chieda. È fatta di pause, di balenii in fondo agli occhi.
Quest’amicizia si fece ancora più profonda durante le due mattine in cui Vazquez Montalban mi accompagnò a visitare Barcellona.

Con quanto pudore, con quanta ironia mi portò in alcuni dei luoghi che ancora sopravvivevano e che lui aveva amato. Io gli parlavo dei miei luoghi siciliani. Perché, di fatto, durante le ore nelle quali abbiamo potuto conversare, senza microfoni, senza telecamere né fotografi, abbiamo parlato di noi. Di noi come due uomini, non come scrittori. Mi rendo conto che la letteratura non ha occupato, in totale, più di dieci minuti del tempo trascorso assieme. Ma mai, mai potrò dimenticare il modo impetuoso, ironico, umile e felice con il quale mi annunciò che sarebbe diventato nonno. Oppure la volta in cui mi parlò di un giorno in carcere come credo non abbia fatto con altre persone.
Ci chiesero di scrivere un libro a quattro mani, un libro sulla nostra formazione civile e letteraria sotto diverse dittature e in tempi storici distinti, a causa della nostra differenza d’età. Accettammo con entusiasmo e cominciammo a registrare alcune conversazioni e a scambiarci lunghi fax. Ma presto ci rendemmo conto che era impossibile ultimare il libro perché, come disse lui, «un libro come questo si può scrivere solo guardandoci negli occhi». E, disgraziatamente, le occasioni di vederci sono state molto scarse.
Nella tarda serata di un giorno di ottobre del 2003, a Roma, un postino bussò alla mia porta. Era un’ora del tutto inusuale per la consegna della posta. Mi diede un pacchetto inviato dalla casa editrice Frassinelli. Era l’ultimo libro di Manuel Vazquez Montalban. Più tardi mi resi conto che nel momento esatto in cui io ricevevo il libro, Vazquez Montalban stava morendo nell’aeroporto di Bangkok. Il titolo del libro? “Happy end”. Il sottotitolo? «Ma la storia non finisce qui». E realmente credo che non sia finita.

La història no acaba aquí

Sempre m'havia negat a escriure sobre la meva amistat amb Manuel Vázquez Montalbán per una raó ben senzilla: em semblava que m'era impossible de fer-ho, que no aconseguiria trobar les paraules. És exactament el que ara em passa, mentre m'esforço a plasmar aquí algunes paraules i ho faig tot sol, malauradament de forma superficial i sense polir, com a penyora per haver estat obligat per motius de salut a no ser present en aquesta trobada que vol ser un homenatge al gran escriptor desaparegut i en la qual m'era tan grat de participar.
Comptat i debatut, amb Vázquez Montalbán vàrem veure'ns tres cops a Roma, un a Barcelona, un a Bolonya, un a Màntua i un a Brescia; set vegades en total, si bé potser he oblidat alguna trobada, però certament no més de deu.
¿Massa poques ocasions perquè neixi i es consolidi una amistat? No va ser aquest el cas. En alguna entrevista, abans de conèixer-lo personalment, havia reconegut que tenia un "deute" amb ell o, més ben dit, que havia aconseguit resoldre els problemes d'estructura de la meva novella “El cerveser de Preston” a partir de la lectura del seu “El pianista” i que, per això, com a prova de gratitud, havia batejat el meu personatge, que arribaria a ser el més conegut, amb el seu mateix cognom, Montalbano, que, d'altra banda, és molt comú a Sicília. Però havia llegit i m'havien agradat les seves altres novelles publicades fins aleshores a Itàlia i sabia de l'estima que Leonardo Sciascia li professava. No recordo quin any, en ocasió del Festival de Literatura de Màntua, em van convidar a una entrevista-colloqui amb Vázquez Montalbán.
La trobada s'havia de fer al mes de setembre, però a primers de juliol em va telefonar Massimo D’Alema per comunicar-me que tenia pensat organitzar una trobada entre el Manuel i jo al Festival Nacional de la Unità, en què ell havia de fer de moderador. Va ser així com vam parlar sota una carpa enorme, plena a vessar. Però va ser a Màntua on en pocs dies ens vam conèixer de veritat. És allí on va néixer la nostra amistat.
Era una amistat que puc qualificar de siciliana. Miraré d'explicar-me millor. L'amistat siciliana és un art difícil, feta més de silencis que de paraules, que es complau a saber que l'amic es troba a prop teu, t'intueix, sap donar-te una cosa abans que tu la demanis. Està feta de pauses, de mirades impalpables, d'espurnes en el fons dels ulls.
Aquesta amistat es va fer encara més profunda al llarg dels dos matins en què em va acompanyar a visitar Barcelona.
Amb quant pudor, amb quanta ironia em va portar a algun lloc que encara sobrevivia i que ell havia estimat. I jo li vaig parlar dels meus llocs sicilians. Perquè, de fet, en les hores en què havíem pogut conversar, sense micròfons, sense càmeres de televisió ni fotògrafs, havíem parlat de nosaltres. De nosaltres com a dos homes, no com a escriptors. M'adono que la literatura no va ocupar en total més que uns deu minuts del temps que vàrem passar junts. Però mai, mai no oblidaré la forma sobtada, irònica, humil i feliç amb què em va anunciar que seria avi. O quan em va parlar d'un dia a la presó que no em sembla que hagués explicat a gaire gent.
Ens van demanar que escrivíssim un llibre a quatre mans, un llibre sobre la nostra formació civil i literària sota diverses dictadures i en temps històrics diversos, atesa la nostra diferència d'edat. Vàrem acceptar amb entusiasme i vàrem començar a gravar algunes converses i a enviar-nos llargs faxos. Però ben aviat ens vàrem adonar que era impossible realitzar aquell llibre perquè, tal com ell va dir, "un llibre com aquest només es pot escriure mirant-nos als ulls". I malauradament les ocasions per veure'ns varen ser molt escasses.
Ben entrada la tarda del mes d'octubre del 2003 a Roma un carter va trucar a la meva porta. Era una hora del tot inusual per al repartiment del correu. Em va lliurar un paquet enviat per l'editorial Frassinelli. Era l'últim llibre de Manuel Vázquez Montalbán. Més endavant em vaig assabentar amb dolor que en el moment exacte en què rebia el llibre, Vázquez Montalbán moria en un aeroport de Bangkok. El títol del llibre? “Happy end”. El subtítol? “Però la història no acaba aquí”. I realment no crec que s'hagi acabat.

Andrea Camilleri

(Ricordo di Manuel Vázquez Montalbán inviato al primo Encuentro de Novela Negra Europea, Barcellona 20/01/2005; pubblicato il 22 gennaio 2005 su Il Mattino e Avui)


 
Last modified Wednesday, July, 13, 2011