|
Andrea Camilleri (Sicília, 1925) va debutar en el món literari el 1978 amb la publicació d'El curs de les coses, la primera d'una sèrie de novel·les històriques ambientades a la Sicília del XIX. El reconeixement del públic, però, no arribaria fins uns quants anys després amb l'edició del cicle de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Montalbano. Avui, Camilleri ocupa un lloc central en la literatura italiana com a autor de culte i alhora com a escriptor popular. La presa de Macallè se suma a les novel·les històrico-sociològiques, al costat d'obres memorables com ara Un fil de fum, La concessió del telèfon i L'òpera de Vigata. Com en la resta d'aquestes obres, l'humor i la crítica social sempre hi són presents, per bé que en la darrera novel·la hi aparegui la violència, inèdita en les ocasions anteriors.
A Vigata, l'any 1935, en plena puixança feixista, Michilino, fill del secretari local del partit del Facio i Balilla, descobreix el sexe. La criatura és innocent com un querubí, però disposa d'un ocellet fora mida que és l'atracció general. Així, la cosineta adolescent, la viuda luxuriosa, el capellà lúbric, el professor pedòfil i alguns altres es proposaran mostrar el sentit de la vida al nen superdotat quan aquest, influenciat per la ideologia feixista, es pregunta si és pecat matar un comunista.
És en aquesta variant del joc que Camilleri es compromet i entre escenes grotesques carregades de sexe declina cap a l'horror i l'assassinat perpetrats per una criatura de set anys. El somriure del lector se li esborrarà aviat, de sobte es trobarà amb un infant perdut en un laberint d'idees i conceptes morals disposat a matar. En aquest sentit, La presa de Macallè és una paràbola que il·lustra la tragèdia de la violència gratuïta o, si més no, en mans d'una criatura víctima de la rancúnia feixista. Camilleri du la narració fins a les darreres conseqüències amb mà mestra. Una bona part del llibre té el sabor d'all i pebre del sexe explícit, fet en família amb el punt de grotesc que sol tenir la copulació quotidiana. Quan l'autor enfoca l'infant assassí procura passar de puntetes per l'escena dels fets, sense carregar l'accent tràgic, sense oblidar que Michelino no és responsable dels seus actes.
|
