|
Podem anunciar feliçment que el comissari Montalbano torna a ser el que era. En l'última entrega de les seves aventures, Un gir decisiu, no solament va quedar ell malferit, sinó també els seus lectors més incondicionals. Camilleri, amb totes les reserves, ens explicava un cas més digne d'un James Bond sicilià que no pas d'en Montalbano. Ara Camilleri torna a les característiques que han marcat les diferències entre el seu heroi i molts d'altres que darrerament han aparegut en l'àmbit de la novel·la policíaca. En primer lloc, són novel·les de misteri amb policia gens usuals. Ja sigui perquè no hi ha morts, perquè els mòbils són estranys o perquè interessa seguir més de prop si en Montalbano té gana o no (i amb qui i on se la fa passar), si fa l'amor o no (amb qui i on el fa) o si acabarà, com és el cas d'aquesta novel·la, sent padrí del fill d'un exdelinqüent engarjolat per ell mateix.
La paciència de l'aranya, tot i la informació editorial de la contraportada, una mica més xerraire del que caldria, explica una història que sembla una cosa i que acaba sent-ne una altra. I també, tal com passa sovint amb Montalbano, és una història en què no necessàriament la il·legalitat és sinònim d'injustícia. Hi ha el segrest d'una noieta bufona i abnegada, una mare moribunda per manca de ganes de viure, l'aparent contradicció amb el fet que la família de la segrestada és més pobra que les rates, algú que s'ha fet milionari molt ràpidament i ara es presenta a les eleccions dins els rengles del partit del govern? És un cas que demana molta paciència. I intuïció. I en Montalbano en té a dojo, tant d'una cosa com l'altra.
Tres coses fan molta gràcia de les novel·les de Camilleri protagonitzades per Montalbano. En primer lloc, la importància que s'atribueix a les emissores locals de televisió. Ja voldria BTV tenir la importància que Retelibera té a Vigata! En segon -i enganyosament incompatible amb l'anterior-, la presència contínua i preponderant de la veu del poble en relació amb els fets. Contínuament hi ha rumors populars que arriben a complementar (o a desequilibrar) investigacions i a provocar terratrèmols de tota mena, personals, polítics, policials. Encara hi ha un tercer element característic de la societat siciliana per on es mou en Montalbano: la Màfia no hi apareix mai i, alhora, tota l'estona hi és. També a La paciència de l'aranya, cosa que respon segurament a la imatge de la realitat de la Sicília d'avui en dia.
Felicitem-nos, doncs: en Montalbano, acompanyat de la seva troupe bizarre de col·laboradors i de superiors jeràrquics, torna als seus casos de sempre, els que volen arran de terra, els que s'originen en les passions més bàsiques. La paciència de l'aranya fa un còctel explosiu amb els sentiments més ancestrals -i tot sovint més desinteressats pel benefici econòmic, cosa que pot arribar a destarotar el comissari més professional-. En aquest cas, l'amor filial, l'odi, la venjança?
Un cop més, cal destacar la versió catalana de Pau Vidal, no ja per la reconstrucció, en un català peculiar, del parlar original d'algun dels personatges, sinó pel sentit profund de la llengua que demostra.
Lluís-Anton Baulenas
|
