‘El món camillerià és una petita illa de normalitat per al català’. Són paraules de Pau Vidal, traductor a la nostra llengua de l’obra del prolífic escriptor sicilià Andrea Camilleri, de noranta-un any. La reflexió no és casual: Vidal ha estat l’escollit per ser el representant dels traductors de Camilleri de tot el món en el primer Aplec Mundial de Fans de Camilleri, que es fa avui a Palerm. Potser aquesta elecció tampoc no és casual: Camilleri ja va dir, l’any 2014, en la seva visita a Barcelona, que Vidal era probablement el millor traductor de la seva obra.
La trobada és organitzada pel Club de Fans de Camilleri (CFC). Dels milers de socis que té arreu, se n’esperen centenars, avui, a Palerm. ‘Serà sobretot una festa, l’anti-congrés acadèmic’, diu Vidal, però no amaga l’orgull (i el signe de normalitat) que sigui, precisament, el traductor al català l’encarregat de representar el seu gremi en nom de totes les llengües del planeta. Justament, quan acaba de publicar-se Un cau d’escurçons (Edicions 62), la darrera novel·la de Camilleri, parlem amb Vidal sobre la fal·lera catalana per aquest autor (el català és el tercer mercat del món de l’obra camilleriana), de la passió nostra per la novel·la negra, i també de com és de difícil de traduir un autor com ell, que basa bona part del seu art literari en el joc de combinar dues llengües: l’italià i el sicilià. Ho aprofitem, també, per parlar de l’Adelina, d’en Mimí, d’en Catarella, d’en Montalbano i, de passada, de la dona camilleriana, una figura interessant i particular, cada vegada més present a les aventures del comissari.
—En què consisteix aquest aplec mundial de fans de Camilleri? —És una cosa molt festiva, reflex de com funciona aquest club de fans. És a dir, es tracta de celebrar a l’engròs que a tots ens agrada llegir i divertir-nos amb les novel·les de Camilleri. Per entendre’ns, és l’anti-congrés acadèmic. Res de ‘caboriós’. Serà més aviat jocós.
—Que es faci una trobada de fans d’un escriptor i que n’aplegui centenars no deixa de ser, a més d’una bona notícia, sorprenent… —El fenomen Camilleri és un fenomen de masses en tots els sentits, pel nombre de vendes, de títols, per l’existència del club de fans, cosa que la majoria d’escriptors no té, i menys d’aquestes dimensions, etc. I aquesta trobada, déu n’hi do, si tenim en compte la mitjana de gent que solen moure els escriptors.
—Sou el traductor de l’obra de Camilleri al català. I us hi han convidat com a representant dels traductors de Camilleri de tot el món. Poca broma… —En primer lloc, el mateix club és molt conscient de la importància dels traductors, especialment en cas de l’obra de Camilleri, i, per tant, van considerar que no hi podien faltar. Algú va dir fa temps que els escriptors fan la literatura nacional i els traductors la fan universal. Pel que fa a mi, segurament m’han triat perquè saben que m’agraden els saraus i perquè tinc molt bona sintonia tant amb Camilleri com amb el president del club, Filippo Lupo.
—Entesos, però el mateix Camilleri va dir, l’any 2014, quan va ser a Barcelona per la BCNegra, que éreu probablement el millor traductor que la seva obra havia tingut mai… — Bé, suposo que tots saben que Camilleri i jo patim la mateixa malaltia. És a dir, que la forma ens perd, més que no pas el contingut. En les novel·les de Camilleri, cada vegada es veu més clar que la forma s’imposa a la trama. A banda d’això, penso que està molt bé que el traductor representant del gremi sigui en aquest cas català, sigui jo, l’Anna Casasses o algú altre, perquè és una manera de visibilitzar de manera molt diàfana un fet cultural que, per nosaltres, és molt normal i comú, però que sovint, a fora, costa de defensar. És el fet que nosaltres, els catalans, volem treballar i relacionar-nos com una cultura normal. I ho intentem. Però cada vegada que vas a congressos, has de partir de més enrere que els altres perquè has d’explicar que els llibres aquí també es venen en català i un reguitzell de banalitats més. En aquest sentit, que el traductor català doni visibilitat a la recepció d’un autor foraster com ell, jo crec que és el principal mèrit, més enllà de qui li toqui. De fet, podem dir que el món camillerià és una petita illa de normalitat per al català, perquè hi competeix en igualtat de condicions.
—Camilleri té noranta-un any. Hi serà, a la trobada? —No, Camilleri no hi serà perquè a la seva edat ja no és tan fàcil desplaçar-se. Per això va tenir molt de mèrit que vingués fa tres anys a la BCNegra. Tenia moltes ganes de venir a Barcelona. Penseu que el mercat català és el tercer, proporcionalment, fora d’Itàlia, després de França i Alemanya, en vendes de llibres de Camilleri. La passió per Camilleri té a veure també amb la fal·lera del poble català per la llengua, per la forma que comentàvem abans, etc. Som molts els qui trempem amb la llengua. La prova és que en castellà no té gaire èxit. Bé, de fet, el 90% dels lectors en castellà de Camilleri són aquí a Catalunya.
—Voleu dir que gairebé és més seguit aquí que a Itàlia? —A voltes tinc aquesta sensació, sí. He topat més d’una vegada amb la sorpresa tant a Itàlia com a Sicília que hi ha molta gent que no ha llegit cap llibre de Camilleri. Les xifres de vendes són espectaculars tant aquí com allà, però, tot i així, sorprèn que gairebé sigui més valorat aquí que allà. Aquí, és realment espectacular, ja sigui per l’efecte Vázquez Montalbán, una associació quasi automàtica, ja sigui per la cosa lingüística, ja sigui per la passió darrerament desorbitada i meravellosa per la novel·la negra en el nostre país.
—Amb tot, els italians diuen que Camilleri és quasi impossible de traduir. És així? —La traducció és sempre una feina imperfecta. I, de fet, un autor com ell és probablement intraduïble. No ens l’haurien de deixar traduir! He de dir que, a mi, se m’ha fet cada vegada més fàcil, a còpia de treballar-hi. Penseu que aquest aplec m’atrapa mentre faig la traducció número trenta-cinc de Camilleri. Des d’un punt de vista cultural, tan difícil és traduir Camilleri com Saviano, que és l’anterior traducció que vaig fer. Sempre has de fer moltes giragonses perquè hi ha molts referents, tant en la cultura napolitana com en la siciliana, que aquí són incomprensibles, i viceversa. Això val per a tots els autors estrangers. En el cas específic de Camilleri, la part dificultosa és l’aspecte lingüístic. Ell fa parlar en italià i en sicilià els personatges. I això no és poca cosa. Cal fabricar una pròpia plantilla per adaptar el conflicte lingüístic entre l’italià i el sicilià per a un ciutadà català. És una operació literario-formal complexa i, de fet, la major part de congressos, aquests sí, acadèmics, versen sobre això. És un fenomen que no pots reproduir tal qual perquè la relació entre l’italià i el sicilià no és ni molt menys la mateixa que hi ha entre el català i l’espanyol. Aquesta equivalència no funcionaria.
—I com ho resoleu? —D’entrada, si apliquéssim l’equivalència i un personatge es posés a parlar en espanyol en la novel·la traduïda al català, generaria una distància molt diferent de la imaginada per l’autor original i superaria el que en diem la suspensió de la versemblança. Cal cercar altres estratègies que tenen més a veure amb registres socials. Cada traductor que s’ha trobat amb situacions similars ha acabat creant una varietat supradialectal que recull elements d’uns quants dialectes diferents, tots reconeixedors pel lector, però no identificables amb un dialecte concret.
—Com en el cas de l’Adelina, la minyona de Montalbano? —Ella parla bàsicament sicilià, sí. I en la traducció, en lloc de dir ‘has de tornar-lo’, li faig dir ‘tens que torna’l’. O quan ella diu, en sicilià, ‘ja vaig passar el motxo’, li faig dir ‘ja vai passar el motxo’. El lector entén que hi ha un tret dialectal, però no sap quin. D’aquesta manera, amb aquesta caiguda mig col·loquial, mig dialectal, es va definint el que en original és un sicilià molt marcat. Però ep, com deia, en la traducció sempre s’hi perd alguna cosa. No serà mai una feina perfecta, i menys en el cas de Camilleri.
—I Catarella, què parla, en la versió original? —Catarella és diferent. Ell és el ximple del poble i té un idiolecte propi deformat. Però no parla sicilià, parla catarallès. El gran repte a l’hora de traduir Catarella són les pífies. Per exemple, quan diu que han trobat un mort ofegat al mar, diu que hi ha un mort nedador (‘un morto natante’, a l’original). O la famosa ‘vull parlar personalment en persona amb vostè’. Sigui com sigui, la sicilianització de la llengua en l’obra de Camilleri ha anat a més. De fet, hi ha dos trets que s’han accentuat amb el pas dels anys: la sicilianització en el camp lingüístic i la presència de la dona, llesta, potent i moderna, com a temptació, en el camp argumental.
—La dona com a temptació i moltes infidelitats… —Cert. Això, com deia, s’ha accentuat amb l’edat de l’escriptor. I hi ha moltes lectores emprenyades amb el comissari Montalbano per la relació que té amb la Lívia, que d’altra banda és molt representativa dels temps d’avui, penso. A partir de La pista de sorra, que és quan en Motalbano comet la primera infidelitat, pràcticament a cada novel·la té un embolic. Jo crec que Camilleri s’adona que narrativament li funciona. El somriure de l’Angèlica és una mena d’apoteosi d’això. Però podria ser que aquesta presència femenina, de dona forta i llesta que indueix a la temptació, sigui una petició dels lectors. El lector vol marro i en Camilleri sempre fa molt cas i escolta molt els lectors.
—Què voleu dir que la relació entre el comissari Montalbano i la Lívia és representativa dels temps d’avui? —La Lívia és una dona moderna en el doble sentit de la paraula. És moderna perquè no són casats i viuen la relació a distància amb certa normalitat. I, alhora, ella accepta molt poc el rol tradicional de la dona segons l’estereotip creat pel mascle italià, és a dir, el de la dona que creu, que admira l’home per les seves opinions i que es tanca a la cuina. Ella no fa res de tot això. En la relació de parella ell és molt més conservador i tradicional que no pas ella. Ella és busca-raons i rondinaire, però sense deixar mai de ser moderna. Ella representa la dona del segle XXI i, en canvi, ell representa l’home sicilià del segle XX o, fins i tot, XIX. Les dones de Camilleri són del segle XXI; els homes, amb prou feines del segle XX. A les novel·les, a banda, hi ha el personatge del Mimí, que és el mateix però en versió de faldiller. És un home casat i enfillat que malda per conquistar femelles. De fet, a les novel·les de Camilleri l’home modern no existeix.
—Montalbano és enamoradís i sembla que mai no en tingui prou, amb les dones, siguin ben modernes o no tant… Quin seria el seu model de dona? —Una companya de lectures que tinc diu que cap. És a dir, Montalbano és el típic mammone italià que l’únic ideal de dona que té és la seva mare. I no en va, Montalbano és orfe de mare des del primer dia. L’ideal de dona, i això és part del joc, és la que no pot atènyer. No la trobarà mai, la dona ideal.
—A les novel·les tampoc no hi apareix mai l’homosexualitat… —Cert, no hi ha gens d’homosexualitat en l’obra de Camilleri. Podríem dir que el retrat que fa Camilleri és incomplet, però també és veritat que a Itàlia i, en especial, a Sicília, l’homosexualitat encara es viu d’una manera molt amagada. Barcelona és plena d’italians que han fugit d’Itàlia per poder viure tranquil·lament l’homosexualitat.
—Els catalans i els sicilians tenim una part d’història en comú. Això es percep a la Sicília real o les novel·les de Camilleri? —No. Sicília, per desgràcia, és molt italianitzada i, encara més, americanitzada. La petjada dels catalans a Sicília és camuflada sota l’etiqueta d’aragonesos i n’hi ha molt poc rastre, a part d’algun cognom i algun símbol. La campanya unificadora de l’escola i de la televisió italianes ha estat, malauradament, eficacíssima.
—Entesos. Però, com comentàvem, Camilleri potencia cada vegada més la llengua siciliana a les novel·les… —Sí, però compte, perquè aquí hi ha una mica del folklorisme itàlic, que és molt semblant a l’espanyol. Allò que en època de Franco en deien festivales de trajes y costumbres. Perquè m’entengueu, una anècdota: la darrera vegada que vaig visitar Camilleri a casa seva, a Roma, vam parlar de llengua, del català, del sicilià, etc. L’endemà, ell, casualment, tenia una entrevista amb Rai3, la televisió italiana més progressista. En un moment de l’entrevista, m’imagino que empès per la passió de la conversa que havíem tingut el dia abans, se li va acudir de suggerir que a les regions del sud d’Itàlia, on encara tenen els idiomes vius, s’introduís l’estudi facultatiu, és a dir, voluntari, de les llengües pròpies, com el sicilià, a l’escola. El presentador es va alarmar fins al punt que li va fer remarcar la condició facultativa de la proposta, no fos cas que es digués una bestiesa al seu programa. És a dir, proposar quelcom tan irrisori com això a algú que treballa i representa una de les cadenes presumptament més progressistes del país va semblar qui sap què de reaccionari. De fet, jo penso que la sicilianització de l’obra de Camilleri no deixa de ser una moda. Fixeu-vos que no l’ha seguit ningú. Ara que hi ha una batalla més o menys editorial per trobar-li un successor, cap dels candidats no utilitza cap de les llengües pròpies dels respectius territoris.
—Per acabar, successor o no de Camilleri, amb quins autors italians de novel·la negra ens hauríem de fixar? — Maurizio de Giovanni m’entusiasma, napolità. Antonio Manzini, molt bo, de Roma. I Marco Malvaldi, de Pisa, també. Però cap d’ells no ha continuat amb l’opció de fer sevir les llengües pròpies. Sigui com sigui, a més de tots aquests autors, encara tenim moltes pàgines de Camilleri per gaudir, tant per qui ja el coneix com per qui el vulgui descobrir.
Roger Cassany
In un festival di libri siciliani non poteva mancare un incontro dedicato ad Andrea Camilleri, in una sala Lanza piena, oggi si è riunito il Fans Club che ha festeggiato i “vent’anni con il Sommo”. Ed è stata davvero una festa all’insegna di battute e aneddoti in cui non è mancata l’ironia.
Uno tra i tanti è stata quella della chiamata tra Andrea Camilleri e Santo Piazzese, nella quale l’autore diceva di sé “ormai io sono un periodico quasi un mensile”.
Altro evento è quello raccontato da Giuseppe Marci che narrando di una visita in occasione del penultimo compleanno dell’Autore alla domanda come sta egli disse: “Io non vedo più”. Catastrofe. Ma nemmeno il tempo di chiedere premurosamente quali cure usare. Camilleri riprese a parlare dicendo “Sapete ho scritto il nuovo Montalbano, poi ho scritto questo e quest’altro”. L’oratore racconta così come la forza di Camilleri risieda nella speranza, nell’energia che comunica con i suoi testi.
Gli interventi hanno trattato anche del sito www.vigata.org che è stato definito non a caso come una “comunità di lettori”, una comunità della quale occorre tessere la lode per la sua capacità di essere in controtendenza con i tempi ovverosia autentica comunità di scambio sulla rete mentre il mondo della rete va in tutt’altra direzione, quella dell’odio e del disprezzo.
Sono intervenuti Giovanni Caprara, Beppe Di Gregorio, Filippo Lupo, Giuseppe Marci, Santo Piazzese, Gaetano Savatteri e Pau Vidal. Alla fine non è mancato il video saluto di Andrea Camilleri che, dopo avere confidato che quando vuole ricordare qualcosa che non ricorda dei suoi libri va va a consultarsi nel sito, ha detto ai suoi seguaci “Voi continuate a tenermi in vita e per questo vi auguro altri cento anni di vita!”
Andrea Cannizzaro
VilaWeb, 15.6.2017
Summe Camillerot Tribulacions d’un traductor de l’escriptor més prolífic del món a primera línia de trinxera
A en Filippo i la Sandra
Tot això abans no passava. L’efecte eco de les xarxes socials, vull dir. Arribo a Palerm disposat a gaudir de la moma de ser presentat (gràcies, Roger Cassany) com un traductor conspicu de l’escriptor més prolífic del món i em trobo enmig d’un debat encès: és veritat que les dones de les seves novel·les són modernes i els homes uns primaris? La informació digital viatja més de pressa que RyanAir, i a Sicília, o com a mínim a l’Aplec Mundial de Fans de Camilleri organitzat en ocasió dels vint anys del Camilleri Fans Club, sembla que avui el mitjà més llegit ha estat precisament aquest que teniu a la pantalla. No sé pas què deuen haver entès, perquè a mi em continua costant tant com sempre fer comprendre als fills de la Gran Itàlia que el català no és cap dialecte de l’espanyol, però el cert és que part de l’àpat de benvinguda el dediquen a discutir aquesta qüestió tan peluda. Però com que aquí hem vingut a parlar d’en Montalbano, vet aquí el menú del xeflis: fregitel·la d’especialitats palermitanes (ho poso en VO perquè què seria un article sobre Itàlia sense una bona citació ben innecessària en italià?: panelle, crocché, verdure pastellate, sfincione, caponata, arancinette miste, polpette di sarde), entrepanets de milza (alerta que això, la melsa, per més angúnia que faci als poc amants de les vísceres, és la teca mare de tota la palermania, l’equivalent del bocatacalamare per als madrilenys), dos plats de pasta (mezze busiate artigianali con code di gambero, granella di pistacchio e pomodorini i caserecce con ragù bianco di suino nero dei Nebrodi, ricotta e finocchietto), i, per postres, cassata, torta al pistacchio e biscotti. Qui no vulgui VO que no vagi a l’era.
Som en un dels centres històrics més maltractats d’Europa. Devastat per les bombes, la brutícia i el furt sistemàtic a càrrec de la màfia (en forma de polítics de tota casta), fa pocs anys que l’han començat a rehabilitar. Molt a poc a poc. Però tot i així aclapara el visitant amb la increïble vivacitat dels mercats de carrer, on els ciclomotors circulen tranquil·lament, i sense casc, entre el metre i mig de passadís de parada a parada (us imagineu això a Barcelona, on per saltar-te mig semàfor et munten un consell de guerra?). Els mercats (la Vucciria, del Capo, Ballarò) són sagrats perquè la teca és l’ànima del poble sicilià, tal com posarà de manifest l’aplec camilleraire oferint als socis aperitiu rere aperitiu. L’acte central de la trobada, però, no se celebra a cap trattoria sinó al pavelló del jardí botànic, una illa de verdor i plantes exòtiques que mereix per ella sola un viatge a la ciutat (a tota l’illa la vegetació és realment exuberant). I mentre els set xerraires de la taula, tots senyors, xerrem, constato que les senyores fans camillerianes assegudes a platea potser no són del segle XXI però, en nombre, sumen clara majoria, com en tot el que toca a l’univers de la lectura.
L’escriptor, a qui els membres del CFC anomenen afectuosament ‘il sommo’, no ha pogut venir perquè ja tenia un compromís a l’Institut Italià de París, però envia un missatge enregistrat molt aclamat pels assistents. I mentre contemplo la passió i l’entusiasme d’aquesta gent de procedència tan variada (n’hi ha molts del nord d’Itàlia, on el sicilià és realment una llengua llunyana), rumio que encara és més admirable la feina de persones com en Filippo Lupo, ànima i cara visible del grup de fundadors del club, que ha dedicat milers i milers d’hores a recollir en un web la inabastable quantitat d’informació que envolta aquest escriptor excessiu i que a nosaltres, els traductors, ens facilita tant la feina. Tots els fans que em presentaran en ocasió de l’aplec em formularan la pregunta que em fa sempre tothom (‘Com t’ho fas per traduir en Camilleri?’), però crec que seria més interessant demanar-li a ell com s’ho fa per posar ordre en un univers tan prolix i ramificat com el del creador del comissari Montalbano. Penseu, i mentre rumio això ja he tirat jardí botànic avall, fins a desembocar a l’esplèndid passeig marítim de la ciutat, que actualment ja passa pel centenar llarg de títols publicats, i n’hi ha cinc més d’anunciats. Andrea Camilleri estimava Vázquez Montalbán, en Filippo estima en Camilleri i jo ara mateix estimo la sicilianitat entera, melsa inclosa, per més que a les eleccions municipals que se celebraven avui mateix hagi tornat a guanyar la mà…, perdó, Leoluca Orlando. I això que per primera vegada es presentava un partit independentista, Siciliani Liberi (estem encomanant la malaltia al món?). Ja al capvespre, plantat davant del palau renaixentista on Giuseppe Tomasi di Lampedusa es va traslladar després que les bombes americanes esfondressin el noble casalot familiar del centre, l’esperit del Gattopardo em xiuxiueja que no em faci il·lusions. A l’illa del seu llinatge, Lampedusa, avui tristament famosa pels desembarcaments massius d’immigrants africans, els votants han descavalcat de la batllia Giusi Nicolini, capdavantera de la lluita a favor dels drets dels immigrants.
Pau Vidal
Commenti e foto dei Soci
Resoconto della Festa dei 20 anni Siccome la città di Palermo per me è una cacofonia di colori, profumi, clacson, bellezza, “monnezza”, sgrida e musica lo è anche il mio resoconto del raduno e della festa dei 20 anni del CFC. Butto giù le mie impressioni in nessun ordine cronologico e di sicuro avrò dimenticato di menzionare persone ed eventi di maggior importanza e per questo domando pirdonanza già adesso, ma a volte sono i frammenti e le immagini che passano davanti agli occhi anche se solo per un nano secondo che rimangono nella mente di una persona, in questo caso, me, per la precisione.
Io c’ero già al raduno mondiale a Roma dieci anni fa e se allora mi esprimevo in monosillabi (avevo appena iniziato a studiare l’italiano), questa volta mi ero trasforma in una chiacchierona, spesso sgrammaticata, che pur avendo l’accento di Ingrid Sjöström, ricordava più alla versione femminile di Catarella.
A differenza del 2007, questa volta non c'era, ahimè, il Sommo anche se ci salutò tramite il video registrato qualche giorno prima. In qualche modo però era come fosse presente e insieme a noi nel gruppo per tutto il tempo, dico tutto il tempo dato che il raduno durava per giorni. Se non fosse stato per lui, noi non ci saremmo conosciuti, riuniti e stati così bene insieme. Anche se provenienti da luoghi diversi e lontani, siamo un po' uguali tutti noi del fan club. Probabilmente perché quelli che apprezzano e amano i libri del Sommo, pensano e ragionano un po' come lui e sono oltre a ciò, credo, dotati con lo stesso tipo di humor. Proprio come gli arancini sono entrati nel DNA di Montalbano, il Sommo è entrato nel nostro DNA e lì rimarrà!
Continuando scommetto che chiunque abbia assistito a questo raduno, lo ricorderà, almeno di parte, per le grandi mangiate. Per chi non c’era posso svelare che iniziò il giovedì è durò fino alla domenica, La grande abbuffata 2.0.
Per quanto riguarda la parte letteraria, sì, si parlava anche di libri, non solo di cibo, debbo dire che il luogo scelto per Una Marina di libri, l’Orto botanico, era ottimo. È stato bello perdersi fra i Ficus macrophylla e gli stand delle varie case editrici. Dell’incontro nella sala Lanza io personalmente ho apprezzato molto l’intervento del grande professor Marci (che secondo Camilleri è la vera faccia di Montalbano), non solo perché era il più comprensibile alle orecchie di una “forastera” ma anche perché è stato lui a parlare della persona di Camilleri e di cosa trattano i suoi libri ovvero l'incontro.
Una Marina di libri era oltre all’evento nella sala Lanza, l’occasione di ascoltare altri scrittori e acquistare i loro libri (con dedica). È stato molto emozionante sentire il grande Piergiorgio Di Cara leggere dal suo Cammina, stronzo! Quindi, sono tornata in Svezia con alcuni belli acquisti, oltre ai libri di Di Cara anche alcuni di Gaetano Savatteri. Un altro acquisto era la stampa dell’opera di Andrea Musso (un ritratto del Sommo ovviamente) u Pitturi, molto bella e bella anche l’idea di acquistando una delle stampe contribuire alla Cooperazione Internazionale Sud Sud (grazie Beppe!).
Passando ai soci, mi spiace di non aver incontrato di nuovo, Elio, ‘a Musicante e u Mastro. In compenso ho conosciuto nuove persone, qualcuno che finora era solo l’immagine di un fumetto su Facebook. Ringrazio anche chi si è fatto avanti al giardino botanico e che conoscevo solo sotto l’ingiuria e chi, come la Luisana che non c’e più sulla mailing-list ma con cui ho scambiato diverse mail nel passato.
In questi giorni ho passato molto tempo sia con la Sirenetta (Paola) e suo marito Jan e Don Peppone (Luigi) e la sua sorellina Dolorès, quante risate, quante chiacchierate sulle letture camilleriane! Mi ha anche fatto molto piacere passare del tempo con il simpaticissimo e cordialissimo Franco Cinquantino, la sempre sorridente e simpatica Livia (Patrizia), i Sguizzeri (Pierre e sua moglie) e rivedere anche se brevemente, il mitico Catarella (Mario) e Beppe. Ringrazio Flavia che ha ospitato per un aperitivo sulla terrazza del suo b&b I fiori di Olga anche chi non ci ha alloggiato. Per me, proveniente dal paese di Astrid Lindgren, è stato un doppio piacere ritrovare dopo 10 anni, la Pippi Calzelunghe italiana, aka la Salvia che oltre al simpatico marito Damiano-Rep aveva con se un tipo minuscolo secco secco detto Mummio. Da parrucchiera sono rimasta impressionata dai capelli blu della Salvia e ancora di più dai capelli ancora più blu, della Lu (la sorella del Pres) che non volendo essere di meno della Salvia, oltre al marito Robertone, grande in tutti i sensi, si faceva accompagnare da un omino, detto Omino. La Lu(-ciana) ci ha fatto vedere la sua collezione di miniature, a misura di Omino, tra l’altro i suoi fantastici micro-libri selleriani!
Quando rileggo quello che ho scritto mi colpisce il fatto che quasi tutti voi soci sono personaggi, uno più dell’altro e che stareste bene in qualsiasi dei racconti vigatesi del Sommo. È probabilmente la ragione per cui sono stata così bene con voi, sentendomi avvolta dalla vostra gentilezza, la vostra fantasia e allegria. Che poi si aggiunge che pochi, se qualcuno, battono i siciliani quando si parla di ospitalità e generosità non c’è molto più da dire oltre a un grazie immenso al nostro Presidente (e la sua First Lady) per aver organizzato maestosamente la festa!
Karin la svidisina, 18.6.2017
P.S. Dimenticavo, io, la Sirenetta e Jan siamo arrivati con la scorta all’aperitivo da I fiori di Olga! Solo che il poliziotto, proprio come noi, era privo di senso d’orientamento e ha dovuto chiedere aiuto per poterci accompagnare a loco :-D
Raduno 2017 - io c'ero :-) Dopo essermi ripresa dal viaggio, dallo shock termico [Palermo - Copenaghen] e dopo avere cercato di riordinare un po' le idee [sette giorni intensi con arancine, panelle, aperitivi e pranzo con Camilleriani, vicini e lontani], vorrei fare il mio racconto.
L'appuntamento al ristorante era alle 13 e, dopo che i soliti forestieri erano già lì da almeno venti minuti, sono arrivati i locali, puntuali, o quasi, come se fossero svizzeri! Anche il presidente si è meravigliato. D'altro canto si era raccomandato di arrivare puntuali, ma non so sinceramente come o con che cosa li avesse minacciati.
Trovarsi lì con tanti altri soci del CFC é stata una sensazione molto particolare e molto bella. Avevo letto che il presidente, oltre che al Sommo, si interessa ai cibi e ai vini. Meno male.
La scelta del ristorante non poteva essere migliore: sfondo quasi teatrale e piatti veraci siciliani. Peccato, però, che non fossero riusciti ad acchiappare il maialino dei Nebrodi.
Pau ha scritto nel suo articolo che lo ha mangiato. Hanno fatto forse differenze fra i soci e i traduttori o il mio catalano è un po' arrugginito?
Bellissima l'iniziativa della stampa per il ventennale, nonostante il volo low-cost con solo bagaglio a mano è, fortunatamente, arrivata sana e salva nel regno di Danimarca.
Nel pomeriggio, appuntamento alle 17 alla Marina di libri. Gli interventi sono stati divertenti e interessanti, e credo di avere imparato tante cose. Chi non c'era potrà vedere il video integrale.
Aneddoti e storielle, esperienze professionali e di vita, raccontante da alcune persone, che come noi, sono affette da camillerite cronica. Poi, comunque, è qui sono tutti d'accordo, questo enorme baby: il sito vigata.org è unico al mondo e come lui non c'è nessuno. Concepito in una pausa pranzo di informatici, credo all'Isola delle Femmine, è stato accudito e nutrito dal suo presidente e i suoi stretti collaboratori per tutti questi anni. A parte studenti, professori, docenti e traduttori, soci e persone comuni, anche il Sommo ne fa uso, quando non si ricorda qualcosa. I love it!
Dulcis in fundo, come dice il presidente, il saluto del Sommo. Qui mi sono proprio commossa.
Mio marito ed io siamo stati fortunati di poter arrivare a Palermo alcuni giorni prima ed abbiamo avuto così la possibilità di incontrare in "anteprima" sia il presidente con la first lady, sia altri "amici di penna", mogli, mariti e sorelline.
Tra aperitivi in riva al mare, panelle in piazza Marina e altre simili piacevolezze ce la siamo proprio goduta. È stato come ritrovare amici che si conoscono da sempre.
Posso dire di avere fatto una bella esperienza e di avere incontrato tante persone che hanno il cuore al posto giusto.
La Sirenetta, 18.6.2017
Il Raduno del 20nale visto dal Belgio – Trailer Salve a Tutte/i,
Mi ci è voluto un po’ di tempo per riassestarmi nella mia quotidianità brussellese.
Lo shock del ritorno il lunedì fu assai duro, anche per mia sorella.
Sulla presentazione alla Marina di Libri, non ho nulla da aggiungere: l'incontro è integralmente sul sito del CFC.
La magia è stata nel rimanere a Palermo dal mercoledì alla domenica, sempre in ottima compagnia.
Saranno le mie impressioni, come mi torneranno al momento. E finchè mi ricorderò che non dimentico, significa che Alzheimer non mi ha ancora contagiato.
Per oggi, questo spunto: a pranzo e a cena.
Mercoledì sera: in due, mia sorella ed io
Giovedì sera: in nove
Venerdì sera: in diciotto
Sabato a pranzo: se non erro cinquantacinque.
Domenica a pranzo: in quattordici
Già questi momenti, forse irripetibili, sono... una specie di magia, uno stare coi piedi per terra e l'animo ben al di sopra.
Un encomio a chi si deve per la perfetta organizzazione dell'incontro.
Ci sono stati incontri con persone già viste dieci anni fa a Roma e nuovi incontri.
Concordo con Karin, sono le persone che mi hanno colpito. Forte. Nel cuore.
Questo è solo il trailer, arriverà tra poco l'episodio numero uno.
(Il buon vecchio ormai nonno) don Peppone, 18.6.2017
XX CFC Il mio racconto del raduno lo potete vedere qui:
Felicissima di avervi trovato e ritrovato :-)
Salvia, 20.6.2017
Il raduno del ventennale visto dagli «sguizzeri» Anche noi abbiamo avuto una brutta sorpresa scendendo dall’aereo a Ginevra: la canicola, con una temperatura tropicale, che dura da ormai quasi due settimane!
A questo punto tutto è già stato detto da altri partecipanti. Dunque ci resta poco da aggiungere. Sennonché per noi questo raduno è stato eccezionale. Quattro meravigliosi giorni trascorsi a Palermo in compagnia di una simpatica brigata di buontemponi, con tanto di abbuffate, incontri e scoperte.
L’idea di organizzare questo raduno nell’ambito della “Marina di Libri” (grazie al nostro Presidente) e stata GENIALE. Ci ha permesso di vivere l’evento nel quadro stupendo dell’Orto Botanico di Palermo.
Specialmente per i forestieri e stato bello scoprire un salone del libro all’aperto con tanti editori e libri difficilmente reperibili da noi in Svizzera. (e.g. "Elvis e il Colonnello" di Piergiorgio Di Cara / "Re Porco e altri racconti" di Francesco Lanza / "Solo" di Raffaela Tancredi con una copertina di Mariolina Camilleri).
La giornata di sabato 10 giugno ci ha permesso di condividere un pranzo di delizie di Sicilia con tutti i soci presenti. È anche stato bello ritrovare amici già incontrati a Roma dieci anni fa. Un grazie particolare a Andrea Musso che ha creato una magnifica stampa, ricordo del ventennale.
La parte ufficiale dell’incontro, nella sala Lanza dell’Orto Botanico, è stata molto interessante e divertente. Siamo rimasti veramente commossi dal messaggio videoregistrato del Sommo.
E poi è stato possibile di fare la conoscenza del professore Giuseppe Marci, di Cagliari, cioè Salvo Montalbano!
Dal punto di vista gastronomico abbiamo anche assaggiato per la prima volta i famosi pani cà meusa, le panelle, le crocché, le verdure pastellate e la deliziosa torta setteveli! Questo ci ha rammentato che tanti anni fa, in lista, c’erano discussioni infuocate a proposito di questo dolce.
Prima di concludere grazie mille a tutti i fotografi di questo memorabile evento.
Ormai ci restano da leggere tutti i libri comprati in loco, inclusa l’ultima fatica del Sommo.
Arrivederci.
Pierre e Joséphine, 25.6.2017
